El 1r Correfolk del Bages homenatja Xesco Boix

El primer Correfolk del Bages, en homenatge a Xesco Boix, va ser molt ben rebut entre el prop d’un centenar d’assistents que hi van haver. Encara que el públic va anar afegint-s’hi a mesura que la cercavila avançava de la Plana de l’Om al teatre Kursaal, el grup va ser nombrós des del començament i l’associació organitzadora, ASCandol cultural, es va mostrar molt satisfeta per l’èxit. “Tot i ser un dia que està enmig d’un pont i en diumenge al matí, ha tingut molt bona acollida”, va dir Jesús Casasampera, membre de l’associació. Amb quatre guitarres i un banjo, una desena d’alumnes i professors del cicle formatiu d’animació sociocultural van acostar la figura de Xesco Boix al públic tot commemorant el 24è aniversari de la seva mort, i ho van fer amb un espectacle semblant als que oferia l’animador. Segons Joan Morros, professor del cicle, “la idea surt del fet que els joves ja no recorden qui era el Xesco Boix, una persona que havia fet moltes coses per les escoles i pels joves i que va aportar una nova manera de treballar”.
La participació del públic va ser fonamental. Ja al punt de partida, Llorenç Planes va reclamar les veus dels assistents per acompanyar cançons com “El gripau blau” o “Un cel blau per sostre”, i un cop a la plaça Sant Domènec pares, mares, avis i nens van moure’s al ritme de les danses més conegudes de l’animador. Cantant i ballant, la cercavila va arribar a les escales de la Biblioteca del Casino, on Pep Tort estrafeia la veu explicant el conte dels rellotges. La parada final, però, va ser al pati del Kursaal. Moments abans del concert de Grup de Folk, que presentava nou disc, els assistents van fer-hi la rotllana més gran del matí i van ballar danses com el popular “Joan petit quan balla”.
En paraules de Jesús Casasampera, des de l’organització “esperem que això sigui una iniciativa per l’any vinent” i que aquesta primera edició del Correfolk “hagi plantat la llavor”. L’esperit reivindicatiu de la iniciativa va quedar recollit només començar, quan Llorenç Planes va fer referència a Xesco Boix dient que “moltes vegades canviem perquè volem canviar i ens oblidem de tot allò que a nosaltres ens havia ensenyat”.



“Les cançons només són vives quan es canten”, així van presentar el seu concert els components de Grup de Folk, que va tocar al Kursaal després del Correfolk. En una actuació que ells mateixos van qualificar de familiar, xics i grans van seguir el ritme picant de mans i cantant mentre, a l’escenari, el muntatge visual captivava els qui desconeixien les músiques.

Nova crítica?

Els crítics solen ser especialistes que opinen, jutgen i interpreten. A través dels assaigs que publiquen diaris i revistes valoren el cine, la literatura, la pintura... I en certa manera, com diu Isabel-Clara Simó, “determinen els valors literaris actuals”.
Amb tot, els crítics d’avui, que volen fer la cultura una mica més accessible als lectors, se’n distancien sovint. La voluntat estilística de molts acaba allunyant el seu discurs del llenguatge del carrer com si la creativitat lingüística no pogués conviure amb la comunicació directa, la claredat i la concisió. Volent marcar el seu estil, molts crítics acaben construint textos impossibles on les estructures complexes i les paraules inintel·ligibles són els amos de tot. Vaig llegir-ho fa poc: “la nova crítica es distancia de la utilització interessada del corpus literari i abomina els tecnicismes i la retòrica professoral sense ànima, sovint poc comprensible i mancada d’interès pràctic”.

Potser és això, el què faria falta...?

Quatre mil músics al 15è aniversari de l'ACEM

Quatre mil alumnes i professors de música van actuar ahir al Palau Sant Jordi de Barcelona en motiu dels 15 anys de l’Associació Catalana d’Escoles de Música (ACEM). El concert, on van assistir vuit mil espectadors, va aplegar músics de diferents llocs i edats per formar una orquestra gegant que, dirigida per Salvador Brotons, va interpretar obres d’Albert Guinovart amb lletres de Miquel Desclot. L’ACEM reconeixia en la mateixa presentació de l’acte que el concert era atrevit i arriscat, però volien que fos “testimoni de la força, producció i capacitat de treball que som capaços de generar com a col·lectiu”.

Les peces, compostes expressament per l’ocasió, van recórrer les diferents famílies d’instruments: vent, percussió, veu i corda, deixant també un petit espai als instruments tradicionals. I les lletres, estaven especialment triades.
Salvats uns petits problemes tècnics, l’acte va començar poc després de les 6 de la tarda, amb la projecció del reportatge “Units per la música”, de Banda Visual, un vídeo que mostrava els assaigs del concert al mateix temps que donava veu als organitzadors de la celebració. Seguidament, Salvador Brotons va donar l’entrada a la música que, en algunes peces, va comptar també amb coreografies de dansa.

.

Des de dins...
Eloi Hernandes, clarinetista: “Era molt difícil de tocar, el so que t'arribava anava amb uns segons de retard pel ressò, i les instruccions del director no coïncidien!”
Marta Vidal, flautista: “En el moment ho passes una mica malament, però hi tornaria!”

Les cares del conflicte

“Vides minades. Deu anys”, de Gervasio Sánchez, es pot veure al CCCB fins al 13 d’abril

.

L’exposició de Gervasio Sánchez “Vides minades. Deu anys” és una clara denúncia de la situació que pateixen molts països subdesenvolupats: amb bona part del seu territori minat, la població viu en perill constant. Com es llegeix només entrar, abans de veure cap fotografia, les mines “no solament retallen membres o vides, sinó que també impedeixen el lliure accés dels camperols a les seves terres, de les dones als pous d’aigua, o dels nens a l’escola”. Cada any, 15.000 persones al món pateixen accidents per culpa d’aquestes armes enterrades, i són precisament ells els protagonistes d’aquesta exposició. Perquè més enllà dels morts, a Gervasio Sánchez li interessen les vides, les persones amb noms i cognoms que, amb ferides físiques i psicològiques, han de lluitar construir-se un futur. Deu anys després, Gervasio Sánchez ha tornat a retratar els que van ser protagonistes de les seves fotografies: Sofia Elfase, Monica Paola Ojeda, Adis Smajic, Manuel Orellana, Sokheurm Man i Fanar Zekri són els protagonistes de la primera part de l’exposició.
Segons organitzacions especialitzades, la quantitat de diners que els països occidentals dediquen a programes d’atenció i rehabilitació de les víctimes és ínfima: tan sols representa un 10% de la que caldria. I a més, cal tenir en compte que encara hi ha tres potències mundials que es neguen a acceptar el Tractat d’Otawa: els Estats Units, Rússia i la Xina. D’aquesta manera és molt difícil aturar la comercialització d’uns artefactes que tan sols valen 3€, però que en costen 750 de destruir.
En l’exposició, Gervasio Sánchez resumeix tot això en tres parets d’imatges. A la primera, les persones, les víctimes innocents d’una guerra de la qual, com va dir el fotògraf en una conferència al col·legi de periodistes, no coneixen li les causes. A la segona paret, les mines, una màquina de matar indiscriminada que coarta els moviments dels ciutadans. I a la tercera, les pròtesis casolanes, el símbol de la lluita quotidiana dels qui no es poden pagar un hospital.

Imatges de silenci

Segurament, aquells que dilluns 17 de març passejaven per la plaça Major de Cuenca no van poder evitar fixar-se en el grup de nens i nenes d’uns 10 anys que jugaven a “fer processons”. Hi van passar tota la tarda: donaven voltes amb una santa improvisada a les espatlles, caminant tots al ritme dels tambors que feien sonar els dos nens que semblaven més grans. La santa, una nina clavada en una fusta quadrada que tenia un ciri a cada vèrtex, devia ser obra d’algun pare manetes.
Però això, sorprenent per mi i la gent amb qui anava, era només el començament.
A les 8 del vespre la plaça es va començar a omplir de gent que prenia posició per veure una processó que no sortia fins a dos quarts d’onze de la nit i que, segons gent de Cuenca mateix, no tenia cap gràcia, era només per omplir.
Nosaltres vam anar a sopar i, cap a les 9, vam tornar a la plaça, encuriosits. Aleshores s’havia anat omplint de gent amb túniques negres i papotes al cap o als dits. Molts devien tenir menys de 30 anys.
A poc a poc, va anar arribant més i més gent. Hi havia de tot: pares i mares amb fills, grups de joves i adolescents... però, altre cop per sorpresa meva, hi havia molt poques persones grans. Tothom xerrava animadament i alguns fins i tot sopaven a peu dret. La plaça era un bullici. Però a quarts d’onze, quan les portes de la catedral es van obrir per deixar pas a la processó, tothom va emmudir de cop. La plaça, llavors ja plena de gom a gom, es va submergir en el silenci més absolut, un silenci que només van atrevir-se a trencar els religiosos que es van dirigir als presents. Després, la processó va seguir avançant al ritme del tambor que, per uns moments, era l’únic que se sentia. Ningú xiuxiuejava. A la plaça, regnava el silenci de la multitud.

Darger, Henry

El 1972, el crític d’art Roger Cardinal definia l’art marginal com tot aquell que es creava fora dels cercles de cultura oficial i que trencava els cànons estètics del moment. Era, doncs un art creat al marge de les institucions.
Amb tot, seguint aquesta regla, moltes de les obres que avui considerem artístiques haurien de formar part de l’art marginal. Haydn, per exemple, es movia en els cercles musicals dels seus temps, però les seves obres eren considerades terriblement avorrides. Tant, que el compositor va arribar a escriure una simfonia carregada de cops d’intensitat sonora, “La Sorpresa”, per evitar que el públic se li adormís. I avui, en canvi, Franz Joseph Haydn és considerat el pare de la simfonia.

Els alumnes del CEIP Sant Salvador representen "La Sorpresa", de Haydn

D’altra banda, sovint s’identifica els artistes amb persones obssessives i, en el cas de l’art marginal, a vegades fins s’associa a transtorns písquics. És el cas, per exemple, de Mozart, un músic que vivia obssessionat per la seva obra i que patia hiperactivitat. Aquests exemples, potser no tan fàcils de trobar en el camp musical, són molt habituals en les obres pictòriques. Dalí, Van Gogh, El Bosco... són només alguns dels autors considerats “sonats” al seu temps.

Henry Darger era un d’aquests artistes. Mentre vivia, el seus veïns el consideraven un vell solitari i excèntric, que remenava contenidors mentre parlava sol. Ningú el coneixia, ningú s’imaginava que aquell a qui titllaven de boig pintava i escrivia. Henry Darger va desenvolupar la seva obra en secret, sense compartir-la amb ningú i, encara menys, amb l’elit artística del moment. En paraules d’Agustí Fernández Mallo (El País, 02/03/08), “ningún vecino sospechó jamás la obsesión que minaba la vida de aquel solitario de patrones fijos, que buscaba en la basura, sólo hablaba de los partes meteorológicos y únicamente salía de su casa para ir a misa cinco veces al día”.
Després de la seva mort, però, el descobriment de l’obra l’ha convertit en un dels referents de l’art marginal.

Cultura és...

Cultura són tantes coses que és quasi un impossible enumerar-les totes sense deixar-se’n cap. És el que els mitjans ens venen com a cultura: les exposicions, xerrades, estrenes... És també saber d’on venim, conèixer la nostra tradició literària, la història...
Però, sobretot, som nosaltres mateixos: el nostre comportament, els nostres valors, el què fem, el què diem, el què pensem...
La cultura és el significat que nosaltres i el nostre entorn donem a tot allò que fem i que ens envolta. És una manera de classificar, d’establir una diferència entre nosaltres, i “els que són com nosaltres”, i els que no. Cultura és també un judici.
A través seu, determinem el què està bé i el què està malament, quin comportament és correcte i quin és reprovable... I de la mateixa manera, establim el què ens agrada i el què no. I el què acceptem... i el què no.


Però, com gairebé tot, es pot sintetitzar:
1 1 f. [LC] Acció de cultivar; l’efecte.
1 2 f. [LC] [PE] Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.
2 1 f. [LC] [AN] [PE] Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.
2 2 [CO] [LC] cultura de massa Cultura que, difosa pels mitjans de comunicació de massa, pretén aconseguir l’acceptació de la major part de la societat.
[Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans]