Imatges de silenci

Segurament, aquells que dilluns 17 de març passejaven per la plaça Major de Cuenca no van poder evitar fixar-se en el grup de nens i nenes d’uns 10 anys que jugaven a “fer processons”. Hi van passar tota la tarda: donaven voltes amb una santa improvisada a les espatlles, caminant tots al ritme dels tambors que feien sonar els dos nens que semblaven més grans. La santa, una nina clavada en una fusta quadrada que tenia un ciri a cada vèrtex, devia ser obra d’algun pare manetes.
Però això, sorprenent per mi i la gent amb qui anava, era només el començament.
A les 8 del vespre la plaça es va començar a omplir de gent que prenia posició per veure una processó que no sortia fins a dos quarts d’onze de la nit i que, segons gent de Cuenca mateix, no tenia cap gràcia, era només per omplir.
Nosaltres vam anar a sopar i, cap a les 9, vam tornar a la plaça, encuriosits. Aleshores s’havia anat omplint de gent amb túniques negres i papotes al cap o als dits. Molts devien tenir menys de 30 anys.
A poc a poc, va anar arribant més i més gent. Hi havia de tot: pares i mares amb fills, grups de joves i adolescents... però, altre cop per sorpresa meva, hi havia molt poques persones grans. Tothom xerrava animadament i alguns fins i tot sopaven a peu dret. La plaça era un bullici. Però a quarts d’onze, quan les portes de la catedral es van obrir per deixar pas a la processó, tothom va emmudir de cop. La plaça, llavors ja plena de gom a gom, es va submergir en el silenci més absolut, un silenci que només van atrevir-se a trencar els religiosos que es van dirigir als presents. Després, la processó va seguir avançant al ritme del tambor que, per uns moments, era l’únic que se sentia. Ningú xiuxiuejava. A la plaça, regnava el silenci de la multitud.