“Vides minades. Deu anys”, de Gervasio Sánchez, es pot veure al CCCB fins al 13 d’abril
.
L’exposició de Gervasio Sánchez “Vides minades. Deu anys” és una clara denúncia de la situació que pateixen molts països subdesenvolupats: amb bona part del seu territori minat, la població viu en perill constant. Com es llegeix només entrar, abans de veure cap fotografia, les mines “no solament retallen membres o vides, sinó que també impedeixen el lliure accés dels camperols a les seves terres, de les dones als pous d’aigua, o dels nens a l’escola”. Cada any, 15.000 persones al món pateixen accidents per culpa d’aquestes armes enterrades, i són precisament ells els protagonistes d’aquesta exposició. Perquè més enllà dels morts, a Gervasio Sánchez li interessen les vides, les persones amb noms i cognoms que, amb ferides físiques i psicològiques, han de lluitar construir-se un futur. Deu anys després, Gervasio Sánchez ha tornat a retratar els que van ser protagonistes de les seves fotografies: Sofia Elfase, Monica Paola Ojeda, Adis Smajic, Manuel Orellana, Sokheurm Man i Fanar Zekri són els protagonistes de la primera part de l’exposició.
Segons organitzacions especialitzades, la quantitat de diners que els països occidentals dediquen a programes d’atenció i rehabilitació de les víctimes és ínfima: tan sols representa un 10% de la que caldria. I a més, cal tenir en compte que encara hi ha tres potències mundials que es neguen a acceptar el Tractat d’Otawa: els Estats Units, Rússia i la Xina. D’aquesta manera és molt difícil aturar la comercialització d’uns artefactes que tan sols valen 3€, però que en costen 750 de destruir.
En l’exposició, Gervasio Sánchez resumeix tot això en tres parets d’imatges. A la primera, les persones, les víctimes innocents d’una guerra de la qual, com va dir el fotògraf en una conferència al col·legi de periodistes, no coneixen li les causes. A la segona paret, les mines, una màquina de matar indiscriminada que coarta els moviments dels ciutadans. I a la tercera, les pròtesis casolanes, el símbol de la lluita quotidiana dels qui no es poden pagar un hospital.
Segons organitzacions especialitzades, la quantitat de diners que els països occidentals dediquen a programes d’atenció i rehabilitació de les víctimes és ínfima: tan sols representa un 10% de la que caldria. I a més, cal tenir en compte que encara hi ha tres potències mundials que es neguen a acceptar el Tractat d’Otawa: els Estats Units, Rússia i la Xina. D’aquesta manera és molt difícil aturar la comercialització d’uns artefactes que tan sols valen 3€, però que en costen 750 de destruir.
En l’exposició, Gervasio Sánchez resumeix tot això en tres parets d’imatges. A la primera, les persones, les víctimes innocents d’una guerra de la qual, com va dir el fotògraf en una conferència al col·legi de periodistes, no coneixen li les causes. A la segona paret, les mines, una màquina de matar indiscriminada que coarta els moviments dels ciutadans. I a la tercera, les pròtesis casolanes, el símbol de la lluita quotidiana dels qui no es poden pagar un hospital.
No hay comentarios:
Publicar un comentario